Space force

Avui he acabat una sèrie de Netflix. Tot un èxit, ja que molts cops, com explicava fa uns dies, acabo mirant únicament el catàleg d’aquesta empresa de vídeo en streaming.

La sèrie l’acaben de posar al catàleg. Es diu “Space Force” i, ara per ara, només té una temporada. Això és, precisament, el que va fer que la comencés. Darrerament, em fa mandra començar sèries massa llargues. En aquest cas, però, m’he quedat amb ganes de més.

Sigui com sigui, la sèrie no passarà als anals de la història. Resumint-ho molt breument, va de la fundació d’una nova branca de l’exèrcit nordamericà destinada a posar una base permanent habitada a la Lluna.

La sèrie és en clau d’humor. Val a dir que té moments divertits però tampoc és que sigui tronxant. Però, en resum, passa bé i distreu. Com a nota a destacar, un brillant -com sempre- John Malkovich en desenvolupa el personatge més interessant (malgrat ser secundari).

Volent-ho o no, però, tracta força temes. L’enfrontament entre la ciència i l’exèrcit, la justificació de l’astronòmic (i mai més ben dit) cost de posar astronautes a la Lluna, el paper de la Xina com a potència emergent deixant en un trist paper l’antigament tot poderosa Rússia i arriba a tocar temes tan llunyans de l’argument principal com les relacions i matrimonis oberts o bé les relacions pare-filla. No està malament per una sèrie d’humor, facilona i sense massa pretensions.

Com deia, m’he quedat amb ganes de més. Tal i com ha finalitzat aquesta primera temporada no m’atreveixo a predir si hi haurà continuació o no. Per l’argument en sí i perquè no sé fins a quin punt tindrà un gran èxit.

Sigui com sigui, em centraré en l’argument principal: el fet de posar una base permanent habitada a la Lluna. Una empresa, certament, complicadíssima.

A la sèrie (oju spoilers d’ara en endavant), ho fan molt fàcil. Escurcen terminis, envien gent no preparada i, en general, hi ha mil errors científics. A la vida real, les coses són molt més complicades. Els llançaments es planifiquen i es fan centenars de proves i comprovacions. I això fa que les missions espacials siguin molt molt molt cares. Posar un hàbitat artificial a la Lluna requereix un pressupost equivalent al PIB d’un país petit. Tot això fa que nombroses veus es manifestin en contra d’aventures com aquesta.

En la meva opinió, els costos estan més que justificats. Sense pensar en tot el que aprenem en enginyeria pràctica cada cop que enviem quelcom a l’espai (sense anar més lluny, el nou prototip de cotxe de Tesla incorpora tecnologia de coets desenvolupada per la seva empresa germana Space-X), només pel fet d’assolir coneixements ja es justifiquen les missions. Conèixer la Lluna millor i poder-la estudiar durant dies i dies, ens facilitarà informació sobre qui som, d’on venim, l’origen del Sistema Solar i, per què no, de la vida.

La Lluna, a part, és la plataforma de llançament que haurem de fer servir sí o sí si algun dia volem enviar missions tripulades a Mart, el planeta bessó de la Terra. Efectivament, seria molt complicat (millor dit, molt més complicat) enviar una missió tripulada a Mart sense tenir la Lluna. La baixa gravetat de la nostra companya inseparable fa que qualsevol llançament des d’allà sigui infinitament més fàcil. Per tant, la (re-)conquesta de la Lluna és un pas lògic i, m’atreviria a dir, inevitable.

La llàstima, com sempre, és que aquestes missions estiguin liderades per organismes militars. Però en això també soc optimista: els darrers èxits dels llançaments privats com els Falcon de Space-X estan liberalitzant l’espai obrint-lo, avui per avui, a empreses pertanyents a grans magnats de l’economia però que són un primer pas per a la seva total democratització.

Tot això va molt a poc a poc i és més que provable que molts de nosaltres no arribem a veure aquest ús civil i habitual de l’espai però els nostres fills o els nostres néts és molt possible que sí. A vegades penso que vaig néixer 100 anys abans d’hora.

De moment, m’hauré de conformar amb les sèries de Netflix i en somiar.