La platja

Avui he anat a la platja. Encara no hi havia anat. Entre el coi de COVID i aquest juny tan pixaner, no havia aconseguit trobar el moment d’anar-hi. 

De fet, no és pas que m’entusiasmi anar a la platja. Normalment estan pleníssimes i tampoc és que m’encanti torrar-me. De fet, als estius solo fugir del sol. Soc una mica vampir per aquestes coses. 

Qui em coneix pot pensar que hi vaig sovint perquè sempre acabo l’estiu ben morè però és més una combinació de bicicleta i gens andalusos que fan que acabi l’estiu negre. Però això de posar-me com un bistec volta i volta, no és pas una cosa que em veureu fent sovint. 

Però avui m’abellia anar-hi. Com sempre, però, a primeríssima hora. Poca gent i uns rajos solars suficientment oblics per al meu gust. 

El mar està calmat. Les ones pentinen suaument la sorra i em regalen una música harmònica, suau i constant que convida a no fer res més que escoltar-la. 

Poc a poc, però, van arribant més matiners. 

Una parella d’avis arriba i prepara la paradeta. Les dues imprescindibles cadires plegables, el para-sol i unes tovalloles que tenen mil estius, pròpies d’una generació que no llença mai res perquè les han passat massa magres per arribar a la merescuda jubilació. 

Un pare arriba amb la seva filla petita. Deixa les pales, les galledes, les ulleres de busseig i les tovalloles i agafa el pot de crema. Instants més tard, la nena es converteix en albina. Segur que no es cremarà pas amb tanta crema. 

Abandono per un moment l’observació de l’activitat humana al meu voltant i em dedico a l’entorn. Soc a Llafranc. La platja on anava sempre amb els meus pares. Els pins de posicions impossibles que són el signe d’identitat de la costa baix empordanesa encara són on els vaig deixar de petit immunes a les històries que ocorren al seu voltant. Algunes branques llepen l’aigua, blava, com si desitgessin banyar-se ells també. I és que el fons turquesa de l’aigua és massa temptador. Finament, soc jo qui es banya. 

L’aigua està freda però suportable. No m’ho penso dos cops. Mai ha estat el meu estil entrar a poc a poc. Un, dos, tres i cap a dins. Nedo cap a la fondària. Noto com tota la sang flueix cap a la meva pell queixosa del contrast tèrmic. 

Surto i m’estiro a eixugar-me. El sol comença a picar massa pel meu gust. 

Finalment, decideixo que escriuré quatre línies mentre se m’asseca el banyador i aviat marxaré. Aprofitaré que aquí al costat hi ha el Far de Sant Sebastià i aniré a fer una canya mentre segueixo gaudint del paisatge corprenedor però, aquest cop, a l’ombra. 

No hi ha dubte que soc un privilegiat. Vaig néixer en una terra de somni i la vida m’ha permès no haver de marxar i poder-la gaudir sempre que vull. Els diners, la feina i les preocupacions marxen a cada ona que frega la sorra.