Il est interdit d’interdire

Un dels lemes de la revolució del maig del 68 a França era “il est interdit d’interdire”, és a dir, està prohibit prohibir.

Més enllà que la frase en sí mateixa és una paradoxa, crec que està més lluny que mai. Ara s’ha posat de moda prohibir.

Acabo de llegir que s’ha prohibit a tot l’Estat fumar a l’aire lliure si no es compleix la ditxosa “distància de seguretat”. Fa poc, es prohibia l’oci nocturn i quelcom de tan esperpèntic com posar la tovallola a la platja per guardar-se lloc (jo que esperava a poder-me jubilar per fer-ho!).

Mica en mica, ens ho van prohibint tot. Retallen una vegada i una altra les nostres llibertats individuals mentre un exèrcit de fans ho aplaudeixen. De fet, diuen, tots els règims autoritaris basen el seu poder real en la defensa del propi règim per part dels oprimits.

M’entristeix profundament assistir a aquest reguitzell imparable de prohibicions (no és el primer cop que escric al respecte). D’acord que, darrerament, la cosa s’ha incrementat amb l’excusa del coi de virus de la punyeta, però la cosa ja venia de lluny.

El botelló ja es va prohibir abans de tot això, igual com l’accés dels gossos a les platges, l’acampada lliure i mil coses més.

Mirant enrere, hom es pregunta com havíem pogut sobreviure anys enrere amb tot de coses permeses que ara estan prohibides. Devíem ser uns temeraris o uns inconscients i “papà Estat” ha hagut de venir a rescatar-nos de nosaltres mateixos.

El més preocupant, insisteixo, és l’acceptació total i incondicional d’una gran majoria de la societat a totes aquestes restriccions. Com si la cosa no anés amb ells i no es poguessin trobar, d’avui per demà, amb una prohibició igual d’absurda i arbitrària, que els llevi una part del seu modus vivendi.

Avui és fumar a l’exterior. Demà serà banyar-se al mar o passejar per la muntanya. El motiu? Ja el trobaran. Això rai. I hi haurà, com sempre, qui ho aplaudirà.

Fa anys, l’alemany Martin Niemöller va escriure aquests versos:

Quan els nazis vingueren pels comunistes,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas comunista.

Quan empresonaren els socialdemòcrates,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era socialdemòcrata.

Quan vingueren pels sindicalistes, 
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas sindicalista.

Quan vingueren rere els jueus,
no vaig protestar,
Jo no n’era, de jueu.

Quan vingueren per mi, no quedava ningú, que pogués protestar.

Tenint en compte que aquest poema formava part d’un sermó escrit el 1946, sembla que, com a societat no hem avançat massa.