M’encanta l’estiu

M’encanta l’estiu. Ho haig de dir. De fet, volia escriure un post que es digués “Odio l’hivern” però després de les entrades de “No m’agrada el Nadal” i “No suporto els contenidors del vidre” he pensat que, o escrivia en positiu, o millor que li canviés el nom al blog per “El blog del Barrufet Rondinarie”.

Per tant, en ben positiu “M’encanta l’estiu”.

Ho escric per pura necessitat psicològica. A fora, ara mateix cau una mena d’aigua neu xunga que no et permet gaudir de la neu com toca (fer boles, ninots i fotos) però que, alhora, en té tots els inconvenients: fa fred, el cotxe patina i quedes amb els peus glaçats.

Per aquest motiu, necessito escriure i recordar l’estiu, a hores d’ara molt llunyà encara.

Per mi l’estiu és la millor època de l’any. M’agrada la calor. M’agrada el sol, els cels blaus i nets de l’endemà d’una bona tramuntana. Si hi ha una expressió que em faci feliç sentir a la televisió és “onada de calor”. Sí. M’encanten.

Si fa calor sempre és fàcil refrescar-se. Qualsevol botiga té l’aire condicionat a 16º (bé, veurem que passa aquest estiu que serà l’any internacional de la Greta Thunberg i la gent potser agafarà una mica més de consciència…). A les oficines també s’hi està bé i, si és cap de setmana i, com jo, no teniu aire condicionat, doncs vas a qualsevol terrassa d’un bar i et prens una cervesa o dues. Si esculls bé el bar, serà d’aquells que te la portaran amb el got gelat. De passada, socialitzes. O quedes directament amb amics o aprofites per començar una conversa amb el de la taula del costat:

— Quina calor que fa avui, eh?

— I tant. És insuportable. Sort que, mira, véns al bar, fas una canya i ja se’t passa una mica.

— Ja veus.

Val. Potser no s’aconsegueixen converses amb un alt contingut filosòfic però, com diuen, “tot distreu”. O això, o aprofites per picar l’ullet a aquella “guiri” tan bufona que fa estona que et mira. Espera! Et mira a tu? No. Mira al noi guapo, jove i musculat sense samarreta de la taula de darrera teu. Bé. Un altre dia serà.

Sigui com sigui, l’estiu està ple de possibilitats. Pots anar a la platja i fer el llangardaix (opció no molt recomanable, que els melanomes no són cap tonteria), pots fer pàdel surf, snorquel, bussejar, navegar, nedar, pescar… les possibilitats prop del mar són il·limitades. O veure sortir la lluna des del mar amb la persona estimada al costat. Què més voleu?

Els dies són més llargs. Les nits, curtes i càlides. Permeten anar a veure estels o, simplement, passejar sense acabar congelat o haver de portar 4 kg de roba. Com enyoro la màniga curta!

A més a més, jo tinc un raconet secret. A l’Escala. És el meu lloc personal. Una mica de mal arribar i que únicament la gent molt especial per mi coneix. Em recarrega d’energia anar allà i estar-m’hi una bona estona. Sense mirar el mòbil. Sense fer absolutament res. Només el mar i jo. A l’hivern trobo a faltar el fet de poder-m’hi escapar. Podria anar-hi igual, però fa fred i aquella sensació de pau no es troba.

En fi… avui m’ha quedat un post una mica carrincló. Ho haig de reconèixer. Però em venia de gust. Necessitava evocar aquests records per fer més lleuger el dia que m’espera.