Els lladres de temps

L’altre dia parlava per Whatsapp amb una amiga. M’havia comentat que li havien encarregat un projecte a la feina i que anava de corcoll i jo vaig dir-li, doncs, que la deixava fer que no volia ser un “lladre de temps”. Em va suggerir que podia ser un tema per un post i sobre aquests lladres de temps parlaré avui.

Crec que el primer que hauríem de fer és diferenciar entre els lladres de temps “personal” i els lladres de temps “professional”. Per què faig aquesta diferència? Doncs perquè la pròpia feina és el principal lladre de temps que tenim a nivell personal. Sovint ens impossibilita el fet de gaudir més dels amics, del lleure o de l’amor. Ens resta un temps importantíssim que podríem dedicar, simplement, a viure.

Qui més qui menys, tothom treballa unes vuit hores al dia que, sumant els desplaçaments d’anar i tornar, són fàcilment nou o, fins i tot, deu. Això ja representa més d’una tercera part del temps que disposem cada dia quan ens llevem al matí.

L’altra part important se l’emporta, òbviament, el propi fet de dormir. Amb això veiem que ens queden unes teòriques 8 hores per fer el que vulguem.

Ara bé, tots estaríem d’acord que no tenim 8 hores lliures per al nostre lleure, no? Què ens roba el temps?

Doncs multitud de coses: la pròpia higiene personal (dutxa, rentar-nos les dents, afaitar-nos o depilar-nos…), cuinar, menjar, anar a comprar, per no parlar dels qui tenen fills… Tot el que envolta la pròpia existència ens roba poc o molt (dependrà de com d’organitzats siguem) un temps que no tenim més lloc d’on treure’l que del propi temps que ens hauríem de dedicar a nosaltres mateixos.

Una cançó que exemplifica clarament aquest stress diari és “Dia a dia” del cantautor bisbalenc Sanjosex:

A part, però, de tots aquests lladres fixes de temps sovint no invertim correctament el minso temps lliure que ens queda: Netflix, Facebook, Instagram i, en definitiva, totes les plataformes digitals (ja siguin de streaming de vídeo o xarxes socials), s’emporten una importantíssima part del nostre temps i, per què no dir-ho, del nostre potencial de fer res més.

Abans de l’aparició de tot aquest fenomen “internetil” (si em permeteu la paraula), la gent solia tenir “hobbies”. Era temps de qualitat que un es dedicava a si mateix i aprofitava per “crear” o “fer”. Darrerament, la societat s’ha “passivitzat”, és a dir, ja no “creem” tant sinó que som molt més “receptors” de contingut ja creat. D’acord que tots pugem alguna foto a instagram però no ens dediquem seriosament a la fotografia i dediquem, en canvi, moltíssim temps a veure les fotografies i stories alienes. Llencem temps de forma desprorporcionada llegint els murs de Facebook dels nostres amics i de grups on pertanyem (molts cops llegint frases ensucrades de pseudofilòsofs contemporanis que ens inciten a gaudir del temps i dels amics, coi d’ironies). Fem maratons de sèries de Netflix, HBO o qualsevol altra plataforma. Sigui com sigui, deixem que el nostre cervell es posi en mode receptor-passiu més que no pas emissor-creatiu.

I això, a part de ser un lladre de temps, crec que resulta perillós. Un cervell passiu, un cervell no acostumat a crear i, per tant, a pensar, és més fàcilment manipulable que un cervell creatiu, actiu, dinàmic.

Però me n’estic anant del tema…

Seguint amb els lladres de temps, un tema a part seria la pròpia feina. Allà, els lladres del temps el que fan és impossibilitar-nos fer la nostra feina amb l’eficàcia i eficiència que seria desitjable.

Alguns són gestionables i, de fet, hi ha diferents tècniques per aprendre a minimitzar-los. Millorar la gestió i ús que fem del correu electrònic o el whatsapp de feina pot fer-nos moltíssim més efectius que si no les apliquem.

Altres, malauradament, escapen una mica més al nostre control: reunions que ens venen imposades i sobre les que no tenim opció a no assistir, objectius mal explicats que ens obliguen a anar endavant i enrere en la nostra feina i un llarg etcètera ens fan, forçosament, més ineficients del que realment podríem ser.

Tema a part mereixerien els mals companys. D’aquests sempre n’hi ha. De vegades més, de vegades menys. Alguns ho són poc i, de tant en tant, te’n toca algun que realment és nefast. Companys que, no tan sols no t’ajuden sinó que es dediquen sistemàticament a torpedejar la nostra feina. Són gent dolenta, tòxica i convé mantenir-los el més lluny possible, sempre que puguem. A la vida personal resulta relativament fàcil (no tothom en sap) fer-los fora però a la feina, te’ls has de menjar amb patates. Resulten molestos i un dels principals lladres de temps existents.

No seria just acabar aquesta entrada, però, sense parlar de la gent que fa just al contrari. Amics i companys que sempre hi són. Que t’ajuden i et recolzen. Que donen una petita part del seu temps, precisament, per fer-te la vida més fàcil. Gent que t’escolta quan ho necessites, que t’aconsella i que, en definitiva, t’estima.